Dirrrty Boys suposa un gran repte per a qualsevol dramaturg. Basat en un fet real, escabrós, inenarrable, ininterpretablei, sobretot, atroç. Situat en una època i un context que, encara que reconeixible, distant en l’espai i el temps. Protagonitzat per nens, i ja sabem que nens a l’escenari, més enllà dels musicals, suposen una idea massa arriscada. I amb un detonant de la història tan brutal que fa que, a partir d’allà, la tensió de tot el que s’expliqui vagi en declivi, es desmunti fins a fer que l’espectador perdi per complet l’interès.
Però els reptes sempre són excitants, com més difícils millor, i per això quan va aparèixer l’oportunitat d’explicar aquesta història, que a priori ho tenia tot en contra per ser explicada, vaig acceptar. El secret de totes les històries, més que el què s’explica, és sempre el com s’explica. En el cas de Dirrrty Boys, el «com» es resol transformant el detonant en el clímax, en una pirueta narrativa que complica les coses a la direcció escènica. Però, sobretot, és important el «fins on s’explica», reforçant la teoria que un final feliç depèn del moment on deixis d’explicar la història.
Aquesta és una obra documental, monumental pel seu gran arc temporal, i periodística, pel seu rigor informatiu. Les dades poden abromar, i d’alguna manera han de fer-ho, no només situen, sinó que ens esclaten a la cara i ens fan sentir el pes de la història en totes les seves possibles interpretacions: han passat més de trenta anys i encara es genera ficció al seu voltant: una novel·la, una pel·lícula, dues cançons, una sèrie, un curtmetratge nominat als Òscar i ara una obra de teatre.Les conseqüències encara són ben visibles, les ferides ben obertes, la sang segueix brollant en un gota a gota lentíssim, que sol ser molt més dolorós que un impacte brutal.
