Mai no és fàcil explicar per què un escriu una obra ni saber de què anirà. Simplement, passen coses a la teva vida, i les canalitzes en una peça. I descobreixes pors, desitjos, sentiments oposats, complexos ocults, fantasiosos, etc.
Mentre escrivia Llegat, em vaig descobrir amb ganes de riure, de gaudir moments especials, de remoure tot aquest interior i plasmar-lo en una comèdia agredolça, afectuosa però àcida, removedora però vitalista.
Tenia ganes de reconciliar-me amb sentiments que, a priori, poden semblar negatius: com l'odi, la ràbia, la ira, la impossibilitat de frenar una estona i gaudir perquè el temps transcorre i, és irrefutable, que totes i tots acabarem morts.
Alhora, sentia l'impuls de retrobar-me amb la sensació de l'abraçada materna de la infantesa; la passió, el descontrol i la inconsciència de quan ets jove. I un cop retrobats, la necessitat de sacsejar a l’adult adormit en qui segurament m'estic convertint.
Estem sobrevivint o vivint? És necessari viure aquesta carrera -que és la vida- sense parar? No ho sé. Però ha estat aquesta voluntat d’entendre, de transitar i d’enfrontar les respostes o les possibles preguntes que vindran, la que em va portar a l'escriptura.
I va ser així que vaig arribar a la història -desitjada o temuda- d'un últim viatge d'un jove amb la seva mare, i dels primers passos d'una nova relació d'aquest fill amb un amant. Al cap i a la fi, totes dues són aventures. Perquè potser és explorant paisatges inhòspits i situacions diverses, posant-nos en risc, l'única manera de poder aconseguir que la vida sigui autèntica, real i memorable.
